CARTA OBERTA SOBRE ELS ERRORS DEL MOVIMENT ANTIBOLONYA
Des de l’Assemblea d’estudiants de l’IES Ferran Casablancas pensem que és necessari que des del moviment contra Bolonya deixem immediatament de seguir convocant i organitzant activitats y accions sense sentit que no tenen uns objectius concrets clars. En una situació com l’actual és imprescindible que realitzem un balanç del que s’ha fet fins ara abans de seguir la deriva a la que es dirigeixen la majoria d’assemblees contra Bolonya. En aquest sentit, la primera pregunta que devem fer-nos és perquè no s’ha mobilitzat fins el moment la majoria dels estudiants? Des de l’assemblea d’estudiants de l’IES Ferran Casablancas pretenem intentar començar a donar resposta a aquesta pregunta partint dels errors que hem comès des del moviment contra Bolonya (i no culpant a la majoria d’estudiants per no mobilitzar-se).
La falta de democràcia del moviment estudiantil
En primer lloc, des de les assemblees contra Bolonya estem reproduïnt un greu error burocràtic ja que, en general, ens atribuïm un paper que no ens correspon. D’una banda, i de forma molt encertada i positiva, el treball de les assemblees contra Bolonya ha estat consistint en aglutinar, organitzar i formar els estudiants que hem anat entenent el pla Bolonya com un atac sense precedents a la universitat pública i que, per tant, era necessari lluitar per aturar la privatització de l’ensenyament superior, al mateix temps que s’han anat organitzant xerrades i debats sobre el contingut de les reformes (encara que, en general, no han estat massives). Tanmateix, a l’hora de convocar vagues i mobilitzacions, les decisions s’han estat prenent directament des d’aquestes assemblees contra Bolonya, sense consultar al gruix de l’estudiantat. Això constitueix un perillós error de falta de democràcia ja que el paper dels estudiants antiBolonya hauria d’haver estat PROPOSAR les convocatòries pertinents i esforçar-se per que fossin DECIDIDES per la majoria dels estudiants. És a dir, el treball de les assemblees antiBolonya hauria d’haver estat centrat en buscar la forma de què el gruix de l’estudiantat sigui qui vagi prenent les decisions importants i marcant les dinàmiques de la lluita.
En aquest sentit, l’activitat principal de cara a les convocatòries centrals devia haver estat organitzar Assemblees Generals d’Estudiants a cada institut o facultat, cosa que requereix, a més d’una gran propaganda (repartiment d’octavetes, cartells, pancartes...), assegurar-se que s’arriba al conjunt dels estudiants mitjançant passa-classes on a través del seguiment de quadrants ben detallats (i inclús intentant entrar en contacte amb el major número possible de professors) s’asseguri que s’arriba a la TOTALITAT de les classes i així a la immensa majoria de l’estudiantat. I si tot i així no es pot fer vaga haurem de seguir explicant què és Bolonya. Aquesta és la única forma de tenir una lluita realment democràtica i és la única forma d’involucrar a la majoria de l’estudiantat en la lluita contra Bolonya.
A aquesta confusió sobre el paper que ha de complir cada organisme estudiantil ha contribuït enormement el fet que dos òrgans diferents (amb rols diferents) es denominin ambdós “assemblea”. Per una part estem les assemblees contra Bolonya, que en realitat som comitès unitaris d’estudiants, on ens reunim i ens organitzem periòdicament els activistes antiBolonya, i el paper dels quals ha de ser fer propostes, informar i impulsar la lluita, al mateix temps que esforçar-nos per què formin part els representants oficials dels estudiants. D’altra banda estan les Assemblees Generals d’Estudiants, que deuen ser els veritables òrgans de representació i decisió dels estudiants; aquestes Assemblees Generals, que es reuneixen de forma extraordinària i s’han de convocar de forma pública y oficial (si és possible amb aturada de classes), han de comptar amb un mínim d’assistència raonable per considerar-se legítimes.
En aquest sentit, no ens pot servir el plantejar que “si la majoria dels estudiants volia decidir alguna cosa, que hagués vingut a les assemblees contra Bolonya, que per a això ens reunim setmanalment i estem organitzant la lluita”, ja que no podem exigir als estudiants que s’organitzin. El que sí podem i devem fer és demanar-los que es mobilitzin. I per a això és imprescindible que siguem nosaltres els qui ens assegurem que estem arribant a tots els estudiants a l’hora de decidir les convocatòries. Si una vaga es convoca sense consultar a la majoria no tenim dret a fer piquets ni a anomenar esquirols als estudiants que van a classe sense haver estat consultats.
La política ‘avantguardista’ de les assemblees contra Bolonya
El segon gran error de la immensa majoria d’assemblees contra Bolonya ha consistit en dur a terme contínuament una estratègia polítcia elaborada en funció dels gustos i les inquietuds dels propis activistes antiBolonya i no en funció de les necessitats de la majoria dels estudiants. Partint que necessitem a la majoria dels estudiants per paralitzar Bolonya, la tasca central hauria de ser l’explicació pacient i sistemàtica dels continguts, ja que la majoria dels estudiants no coneixen en què consisteix realment Bolonya (al mateix temps que –insistim- es va consultant contínuament a la majoria de cara a les decisions importants). Tanmateix, la majoria del temps i esforç que dediquen les assemblees contra Bolonya va dirigit a organitzar activitats i accions de consum intern, algunes de les quals inclús, més que acostar-nos al conjunt de la comunitat universitària, ens allunya d’ella. En gran quantitat d’ocasions passen setmanes organitzant i participant d’activitats, com moltes de les tancades d’estudiants que s’han produït, que deixen de tenir com a objectiu l’explicació dels continguts i l’extensió del moviment, i es converteixen en un fi en sí mateixes, adquirint dinàmiques tancades que no faciliten ni que s’incorpori ni que s’involucri en la lluita la majoria dels estudiants. De la mateixa manera, de cara a les manifestacions centrals, on es mobilitza un nombre d’estudiants molt superior als que formem part de les assemblees contra Bolonya, en lloc de tenir com a preocupació central la tasca de dirigir-nos als milers d’estudiants que surten al carrer per intentar així involucrar-los en les tasques de difusió i extensió, la majoria d’assemblees contra Bolonya es preocupen més de concentrar-se en reunions d’eternes comissions per a preparar vistoses i mediàtiques accions, que són les que acaparen l’atenció dels activistes antiBolonya durant les mobilitzacions.
D’altra banda, aquesta política ‘avantguardista’ està tenint una perillosa deriva en els últims mesos, ja que a més cada cop més sectors del moviment contra Bolonya (com tristament ha reflectit la Trobada estatal de Burgos) treuen la conclusió que “ja som els que som”, que “ara del que es tracta és de radicalitzar el moviment” i que la batalla per paralitzar Bolonya es basa en un enfrontament directe entre els actuals activistes antiBolonya i les autoritats. En aquest sentit, inclús es planteja com a estratègia la confrontació directa per buscar l’efecte mediàtic i la solidaritat que provoca la repressió policial, com a camí cap a l’extensió del moviment i el triomf de la lluita. Aquesta sortida profundament equivocada condueix irremediablement a l’aïllament dels activistes antiBolonya respecte de la immensa majoria dels estudiants i, per tant, ens separa del camí que podria portar-nos a la paralització de Bolonya.
Propostes per al moviment contra Bolonya
No pretenem ser derrotistes, però sí volem insistir en què és imprescindible corregir els errors que ens han impedit un cop i un altre –principalment en els punts de màxim ascens dels últims cursos- aconseguir que es mobilitzi la majoria dels estudiants. En aquest sentit, des de l’assemblea d’estudiants de l’IES Ferran Casablancas, amb l’objectiu d’involucrar a la majoria dels estudiants en la lluita contra la privatització de la universitat, proposem que TOTES les activitats organitzades des de les assemblees contra Bolonya vagin encaminades en primer lloc a explicar, explicar i explicar els continguts de la profunda transformació que esta patint la universitat pública, al mateix temps que ens assegurem que totes les decisions importants de cara a les convocatòries es vagin prenent per la majoria dels estudiants.
En relació a les Trobades i Coordinadores, davant d’una sèrie d’irregularitats que hem percebut, pensem que és necessari fixar almenys dos criteris bàsics:
Les assemblees contra Bolonya han de discutir prèviament els punts i les propostes que s’hagin presentat i, amb les posicions que es decideixin, han d’enviar un número concret de representats a les Coordinadores o Trobades.
Les decisions en les Coordinadores i Trobades s’han de prendre de forma democràtica mitjançant votació, tenint cada assemblea contra Bolonya un únic vot. Els representants que assisteixin no poden canviar les posicions de les seves respectives assemblees, pel que s’hauran de limitar a exposar les seves propostes, a participar de les comissions de treball i a ajustar els detalls de les decisions finals que es vagin prenent per majoria, sempre que no suposi una gran contradicció amb les seves corresponents assemblees.
I. Finalment, estudiants, ha arribat aquest dia d’avui en que hem unit les nostres forces. Hem sortit al carrer per denunciar aquest sistema educatiu criminal i pervers que no deixa espais per desenvolupar el nostre instint de llibertat i ens condemna a la ignòmia i la ignorància.
Així doncs, un raig de llum s’ha obert dins aquest ambient de desesperació i derrota que ho havia absorbit tot en els darrers lustres.
II. El passat dia 20 d’abril, un centenar d’estudiants d’institut es van aixecar contra aquesta situació que com ja he dit anava denigrant al llarg dels anys passats i que ningú gosava posar-hi solució.
El MAES de Sabadell doncs, al cap de llargues negociacions i gestos agosarats, va aconseguir engegar tot un seguit de protestes socials a secundària organitzades amb mesos d’antelació per diversos col·lectiuts estudiantils.
Els va precedir el centre educatiu “ IES Menéndez Pelayo” que va ésser desallotjat gràcies a amanaces imfames, mentides i cal·lumnies pronunciades pel seu director i el cos de policia autonòmica: Els Mossos d’Esquadra.
Aquell mateix dia hauria d’haver hagut diverses tancades més arreu del principat, però gràcies a la repressió perpetuada per la conselleria d’educació no es van poder produir amb èxit.
En aquesta situació on reinava la força desproporcionada de l’estat, és a dir, el tall de qualsevol veu dissident i la màxima expressió de l’autoritarisme, sorgí la primera victòria de l’estudiantat de secundària: L’ocupació d’un institut de Santa Coloma.
III. Santa Coloma, barri tradicional proletari, demostrà el seu orgull, la seva força, la seva integritat en els moments més adversos de la passada nit de divendres.
La nostra tant estimada conselleria d’educació, amb les seves millors tàctiques pedagògiques de les quals disposa, feu l’únic que ha sabut fer fins ara: Enviar les forces policials per tal de preservar el presumpte ordre social existent.
Aquests, amanaçaren als valents estudiants tancats amb expulsions, denúncies i inclús amanaces de dur-los a comissaria o fiscalia de menors. Els estudiants amb valarosa determinació, resistiren fins al final.
És sabut que inclús foren enviats els mossos antiavalots a treure’ls. Però ells, imperturbables aguantaren i aguantaren…
Doncs bé, al cap de laborioses negociacions amb la direcció del centre i gràcies a l’impetuós empeny de la gent que s’havia anat congregant de fora, la lluita que estem duent a terme obtingué la primera petita però, si hem permeteu dir-ho, immensa victòria per tots els que erem allà, que sense cap dubte ens quedarà a la memòria i la història del moviment estudiantil català.
IV. Són per aquests fets, que des d’aquí sense que ens tremoli el pols ni la novstra veu col·lectiva, mostrem a la resta de la societat l’autoritarisme mesquí del senyor conseller Ernest Maragall, que sense cap tipus de remordiment a intentat acallar qualsevol protesta, encara que sigui pacífica, per tal d’imposar el seu criteri sense cap tipus de consensuació amb la resta d’agents socials implicats en l’àmbit educatiu.
- Però això vol dir que hem d’acabar amb aquestes protestes? NO! Nosaltres diem no a aquest sistema educatiu classista que actualment impera a l’estat espanyol.
Santa Coloma ha demostrat que la resistència és possible, que la valentia i la dignitat són valors que no poden ser trepitjats, que la lluita ha de seguir endavant com el primer dia que va començar.
V. La desesperança no potser n’hi ha de ser el nostre motiu de decaiguda, mai a Catalunya hi havia hagut un moviment assembleari que s’hagués atrevit a marcar el pas de les protestes de secundària com en l’acutalitat està succeïnt.
Amb un any de feina política s’ha aconseguit treballar dins un marc unitari i s’ha posat en marxa assemblees estudiantils on mai havien aconseguit aixecar el cap.
És cert que les condicions objectives ens han afavorit i ha desamarrat aquesta gran nau que tots junt estem aconseguint fabricar, peça a peça, assemblea darrera assemblea, acció darrera acció. AMUNT LES ASSEMBLEES DE SECUNDÀRIA!
VI. Estudiants! Això encara no s’ha acabat. La mobilització i la nostra responsabilitat envers ella tot just comença. El sistema educatiu català requereix de la nostra ajuda.
La nostra situació, deguda a la nostra juventit i pes social, ens col·loca en posició de combat en aquesta societat on hi ha antagonismes de classe.
Actualment, hi ha més d’un 30% de fracàs escolar en aquest país, del qual els més afectats són les classes populars que majoritàriament no poden mantenir els seus fills sense que aquests treballin. Inequívocament, existeixen moltíssimes més raons sociològiques que demostren aquests fets.
· L’actual llei presentada al parlament, no presenta un pla de beques coharent, ni una finaciació suficient i transparent per suplir aquestes diferències de classe que existeix entre l’alumnat.
· L’actual llei presentada al parlament segueix perpetuant la diferenciació de gènere en els centres escolars sense que hi hagi una argumentació científica ni pedagògica per aquests tipus de discriminacions.
· L’actual llei presentada al parlament segueix donant suport a l’escola consertada denigrant així l’escola pública i afavorint el que ve passant dessde fa més d’una dècada: el traspàs de les classes mitjanes als col·legis religiosos consertats.
· L’actual llei presentada al parlament segueix sense apostar per la laïcitat de l’escola pública i permet que s’imparteixi religió.
El cap i a la fi, un vell filòsof italià ja resumí aquests fets amb una vericitat ben certa encara avui en el nostre cas: Tot canvia perquè tot segueixi igual.
VII. Són per els fets descrits anteriorment que nosaltres ens alcem contra aquesta premisa adoptada pel senyor Conseller i mitjançant la solidaritat gestada dins les assemblees i la força otorgada per la lluita col·lectiva avancem sense cap tipus de temor i por.
De la mateixa manera que molt sovint la funció principal d’una vaga és crear una solidaritat obrera més que obtenir un augment salarial, l’assamblea estudiantil té la seva propia raó d’existència.[1]
És just per aquesta raó que per definició els nostres òrgans creats sobiranament ens oposa amb l’ordre social dominant i ens du a buscar aliances amb els treballadors, ja sigui de coll blanc, és a dir, de treball intel·lectual, o de coll blau, és a dir, de treball manual.
VIII. Igual que les classes treballadores necessiten la nostra vitalitat i potencial transformador en aquests moments de crisi econòmica, els estudiants els necessitem dins una reciprocitat que beneficia als dos afectats per les condicions classistes.
-A cas no beneficia als nostres pares, als treballadors, un futur digne pels seus fills?
- A cas ells no necessiten l’energia mobiliacdora que nosaltres els hi aportem al carrer, com el dia d’avui, per tal que hi hagi una millor conjuntura social que els hi permeti defensar els seus drets o inclús anar més enllà?
IX. Companys! Estudiants! Ens endinsem en aquest llarg despertar que tot just camina. Si més no, tot just comencem a entreveure una sortida de dins aquest llarg somni que ens esclavitza el dia a dia de la nostra societat regida pel capital.
Nosaltres, com un tot solidari dins aquest individualisme que ens aplasta, oprimeix i ens corrumpeix la nostra dimensió humana, seguim utilitzant l’argumentació més profundament racional dins l’estratègia dialèctica que estem immersos.
És per això, que tot recordant els vells republicans, tornem a exclamar amb tota la nostra força: Educació! Educació! Educació! Com a eix fonamental per tirar endavant els avenços socials que encara avui es necessiten, per seguir avançant cap a la llibertat, cap a la igualtat i aquells vells ideals que mai s’haurien d’haver perdut.
Avui, com els indígines americans van fer al seu dia amb la seva terra, els estudiants de secundària junt amb els nostres companys universitatris diem YA BASTA!