I. Finalment, estudiants, ha arribat aquest dia d’avui en que hem unit les nostres forces. Hem sortit al carrer per denunciar aquest sistema educatiu criminal i pervers que no deixa espais per desenvolupar el nostre instint de llibertat i ens condemna a la ignòmia i la ignorància.
Així doncs, un raig de llum s’ha obert dins aquest ambient de desesperació i derrota que ho havia absorbit tot en els darrers lustres.
II. El passat dia 20 d’abril, un centenar d’estudiants d’institut es van aixecar contra aquesta situació que com ja he dit anava denigrant al llarg dels anys passats i que ningú gosava posar-hi solució.
El MAES de Sabadell doncs, al cap de llargues negociacions i gestos agosarats, va aconseguir engegar tot un seguit de protestes socials a secundària organitzades amb mesos d’antelació per diversos col·lectiuts estudiantils.
Els va precedir el centre educatiu “ IES Menéndez Pelayo” que va ésser desallotjat gràcies a amanaces imfames, mentides i cal·lumnies pronunciades pel seu director i el cos de policia autonòmica: Els Mossos d’Esquadra.
Aquell mateix dia hauria d’haver hagut diverses tancades més arreu del principat, però gràcies a la repressió perpetuada per la conselleria d’educació no es van poder produir amb èxit.
En aquesta situació on reinava la força desproporcionada de l’estat, és a dir, el tall de qualsevol veu dissident i la màxima expressió de l’autoritarisme, sorgí la primera victòria de l’estudiantat de secundària: L’ocupació d’un institut de Santa Coloma.
III. Santa Coloma, barri tradicional proletari, demostrà el seu orgull, la seva força, la seva integritat en els moments més adversos de la passada nit de divendres.
La nostra tant estimada conselleria d’educació, amb les seves millors tàctiques pedagògiques de les quals disposa, feu l’únic que ha sabut fer fins ara: Enviar les forces policials per tal de preservar el presumpte ordre social existent.
Aquests, amanaçaren als valents estudiants tancats amb expulsions, denúncies i inclús amanaces de dur-los a comissaria o fiscalia de menors. Els estudiants amb valarosa determinació, resistiren fins al final.
És sabut que inclús foren enviats els mossos antiavalots a treure’ls. Però ells, imperturbables aguantaren i aguantaren…
Doncs bé, al cap de laborioses negociacions amb la direcció del centre i gràcies a l’impetuós empeny de la gent que s’havia anat congregant de fora, la lluita que estem duent a terme obtingué la primera petita però, si hem permeteu dir-ho, immensa victòria per tots els que erem allà, que sense cap dubte ens quedarà a la memòria i la història del moviment estudiantil català.
IV. Són per aquests fets, que des d’aquí sense que ens tremoli el pols ni la novstra veu col·lectiva, mostrem a la resta de la societat l’autoritarisme mesquí del senyor conseller Ernest Maragall, que sense cap tipus de remordiment a intentat acallar qualsevol protesta, encara que sigui pacífica, per tal d’imposar el seu criteri sense cap tipus de consensuació amb la resta d’agents socials implicats en l’àmbit educatiu.
- Però això vol dir que hem d’acabar amb aquestes protestes? NO! Nosaltres diem no a aquest sistema educatiu classista que actualment impera a l’estat espanyol.
Santa Coloma ha demostrat que la resistència és possible, que la valentia i la dignitat són valors que no poden ser trepitjats, que la lluita ha de seguir endavant com el primer dia que va començar.
V. La desesperança no potser n’hi ha de ser el nostre motiu de decaiguda, mai a Catalunya hi havia hagut un moviment assembleari que s’hagués atrevit a marcar el pas de les protestes de secundària com en l’acutalitat està succeïnt.
Amb un any de feina política s’ha aconseguit treballar dins un marc unitari i s’ha posat en marxa assemblees estudiantils on mai havien aconseguit aixecar el cap.
És cert que les condicions objectives ens han afavorit i ha desamarrat aquesta gran nau que tots junt estem aconseguint fabricar, peça a peça, assemblea darrera assemblea, acció darrera acció. AMUNT LES ASSEMBLEES DE SECUNDÀRIA!
VI. Estudiants! Això encara no s’ha acabat. La mobilització i la nostra responsabilitat envers ella tot just comença. El sistema educatiu català requereix de la nostra ajuda.
La nostra situació, deguda a la nostra juventit i pes social, ens col·loca en posició de combat en aquesta societat on hi ha antagonismes de classe.
Actualment, hi ha més d’un 30% de fracàs escolar en aquest país, del qual els més afectats són les classes populars que majoritàriament no poden mantenir els seus fills sense que aquests treballin. Inequívocament, existeixen moltíssimes més raons sociològiques que demostren aquests fets.
· L’actual llei presentada al parlament, no presenta un pla de beques coharent, ni una finaciació suficient i transparent per suplir aquestes diferències de classe que existeix entre l’alumnat.
· L’actual llei presentada al parlament segueix perpetuant la diferenciació de gènere en els centres escolars sense que hi hagi una argumentació científica ni pedagògica per aquests tipus de discriminacions.
· L’actual llei presentada al parlament segueix donant suport a l’escola consertada denigrant així l’escola pública i afavorint el que ve passant dessde fa més d’una dècada: el traspàs de les classes mitjanes als col·legis religiosos consertats.
· L’actual llei presentada al parlament segueix sense apostar per la laïcitat de l’escola pública i permet que s’imparteixi religió.
El cap i a la fi, un vell filòsof italià ja resumí aquests fets amb una vericitat ben certa encara avui en el nostre cas: Tot canvia perquè tot segueixi igual.
VII. Són per els fets descrits anteriorment que nosaltres ens alcem contra aquesta premisa adoptada pel senyor Conseller i mitjançant la solidaritat gestada dins les assemblees i la força otorgada per la lluita col·lectiva avancem sense cap tipus de temor i por.
De la mateixa manera que molt sovint la funció principal d’una vaga és crear una solidaritat obrera més que obtenir un augment salarial, l’assamblea estudiantil té la seva propia raó d’existència.[1]
És just per aquesta raó que per definició els nostres òrgans creats sobiranament ens oposa amb l’ordre social dominant i ens du a buscar aliances amb els treballadors, ja sigui de coll blanc, és a dir, de treball intel·lectual, o de coll blau, és a dir, de treball manual.
VIII. Igual que les classes treballadores necessiten la nostra vitalitat i potencial transformador en aquests moments de crisi econòmica, els estudiants els necessitem dins una reciprocitat que beneficia als dos afectats per les condicions classistes.
-A cas no beneficia als nostres pares, als treballadors, un futur digne pels seus fills?
- A cas ells no necessiten l’energia mobiliacdora que nosaltres els hi aportem al carrer, com el dia d’avui, per tal que hi hagi una millor conjuntura social que els hi permeti defensar els seus drets o inclús anar més enllà?
IX. Companys! Estudiants! Ens endinsem en aquest llarg despertar que tot just camina. Si més no, tot just comencem a entreveure una sortida de dins aquest llarg somni que ens esclavitza el dia a dia de la nostra societat regida pel capital.
Nosaltres, com un tot solidari dins aquest individualisme que ens aplasta, oprimeix i ens corrumpeix la nostra dimensió humana, seguim utilitzant l’argumentació més profundament racional dins l’estratègia dialèctica que estem immersos.
És per això, que tot recordant els vells republicans, tornem a exclamar amb tota la nostra força: Educació! Educació! Educació! Com a eix fonamental per tirar endavant els avenços socials que encara avui es necessiten, per seguir avançant cap a la llibertat, cap a la igualtat i aquells vells ideals que mai s’haurien d’haver perdut.
Avui, com els indígines americans van fer al seu dia amb la seva terra, els estudiants de secundària junt amb els nostres companys universitatris diem YA BASTA!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada