CARTA OBERTA SOBRE ELS ERRORS DEL MOVIMENT ANTIBOLONYA
Des de l’Assemblea d’estudiants de l’IES Ferran Casablancas pensem que és necessari que des del moviment contra Bolonya deixem immediatament de seguir convocant i organitzant activitats y accions sense sentit que no tenen uns objectius concrets clars. En una situació com l’actual és imprescindible que realitzem un balanç del que s’ha fet fins ara abans de seguir la deriva a la que es dirigeixen la majoria d’assemblees contra Bolonya. En aquest sentit, la primera pregunta que devem fer-nos és perquè no s’ha mobilitzat fins el moment la majoria dels estudiants? Des de l’assemblea d’estudiants de l’IES Ferran Casablancas pretenem intentar començar a donar resposta a aquesta pregunta partint dels errors que hem comès des del moviment contra Bolonya (i no culpant a la majoria d’estudiants per no mobilitzar-se).
La falta de democràcia del moviment estudiantil
En primer lloc, des de les assemblees contra Bolonya estem reproduïnt un greu error burocràtic ja que, en general, ens atribuïm un paper que no ens correspon. D’una banda, i de forma molt encertada i positiva, el treball de les assemblees contra Bolonya ha estat consistint en aglutinar, organitzar i formar els estudiants que hem anat entenent el pla Bolonya com un atac sense precedents a la universitat pública i que, per tant, era necessari lluitar per aturar la privatització de l’ensenyament superior, al mateix temps que s’han anat organitzant xerrades i debats sobre el contingut de les reformes (encara que, en general, no han estat massives). Tanmateix, a l’hora de convocar vagues i mobilitzacions, les decisions s’han estat prenent directament des d’aquestes assemblees contra Bolonya, sense consultar al gruix de l’estudiantat. Això constitueix un perillós error de falta de democràcia ja que el paper dels estudiants antiBolonya hauria d’haver estat PROPOSAR les convocatòries pertinents i esforçar-se per que fossin DECIDIDES per la majoria dels estudiants. És a dir, el treball de les assemblees antiBolonya hauria d’haver estat centrat en buscar la forma de què el gruix de l’estudiantat sigui qui vagi prenent les decisions importants i marcant les dinàmiques de la lluita.
En aquest sentit, l’activitat principal de cara a les convocatòries centrals devia haver estat organitzar Assemblees Generals d’Estudiants a cada institut o facultat, cosa que requereix, a més d’una gran propaganda (repartiment d’octavetes, cartells, pancartes...), assegurar-se que s’arriba al conjunt dels estudiants mitjançant passa-classes on a través del seguiment de quadrants ben detallats (i inclús intentant entrar en contacte amb el major número possible de professors) s’asseguri que s’arriba a la TOTALITAT de les classes i així a la immensa majoria de l’estudiantat. I si tot i així no es pot fer vaga haurem de seguir explicant què és Bolonya. Aquesta és la única forma de tenir una lluita realment democràtica i és la única forma d’involucrar a la majoria de l’estudiantat en la lluita contra Bolonya.
A aquesta confusió sobre el paper que ha de complir cada organisme estudiantil ha contribuït enormement el fet que dos òrgans diferents (amb rols diferents) es denominin ambdós “assemblea”. Per una part estem les assemblees contra Bolonya, que en realitat som comitès unitaris d’estudiants, on ens reunim i ens organitzem periòdicament els activistes antiBolonya, i el paper dels quals ha de ser fer propostes, informar i impulsar la lluita, al mateix temps que esforçar-nos per què formin part els representants oficials dels estudiants. D’altra banda estan les Assemblees Generals d’Estudiants, que deuen ser els veritables òrgans de representació i decisió dels estudiants; aquestes Assemblees Generals, que es reuneixen de forma extraordinària i s’han de convocar de forma pública y oficial (si és possible amb aturada de classes), han de comptar amb un mínim d’assistència raonable per considerar-se legítimes.
En aquest sentit, no ens pot servir el plantejar que “si la majoria dels estudiants volia decidir alguna cosa, que hagués vingut a les assemblees contra Bolonya, que per a això ens reunim setmanalment i estem organitzant la lluita”, ja que no podem exigir als estudiants que s’organitzin. El que sí podem i devem fer és demanar-los que es mobilitzin. I per a això és imprescindible que siguem nosaltres els qui ens assegurem que estem arribant a tots els estudiants a l’hora de decidir les convocatòries. Si una vaga es convoca sense consultar a la majoria no tenim dret a fer piquets ni a anomenar esquirols als estudiants que van a classe sense haver estat consultats.
La política ‘avantguardista’ de les assemblees contra Bolonya
El segon gran error de la immensa majoria d’assemblees contra Bolonya ha consistit en dur a terme contínuament una estratègia polítcia elaborada en funció dels gustos i les inquietuds dels propis activistes antiBolonya i no en funció de les necessitats de la majoria dels estudiants. Partint que necessitem a la majoria dels estudiants per paralitzar Bolonya, la tasca central hauria de ser l’explicació pacient i sistemàtica dels continguts, ja que la majoria dels estudiants no coneixen en què consisteix realment Bolonya (al mateix temps que –insistim- es va consultant contínuament a la majoria de cara a les decisions importants). Tanmateix, la majoria del temps i esforç que dediquen les assemblees contra Bolonya va dirigit a organitzar activitats i accions de consum intern, algunes de les quals inclús, més que acostar-nos al conjunt de la comunitat universitària, ens allunya d’ella. En gran quantitat d’ocasions passen setmanes organitzant i participant d’activitats, com moltes de les tancades d’estudiants que s’han produït, que deixen de tenir com a objectiu l’explicació dels continguts i l’extensió del moviment, i es converteixen en un fi en sí mateixes, adquirint dinàmiques tancades que no faciliten ni que s’incorpori ni que s’involucri en la lluita la majoria dels estudiants. De la mateixa manera, de cara a les manifestacions centrals, on es mobilitza un nombre d’estudiants molt superior als que formem part de les assemblees contra Bolonya, en lloc de tenir com a preocupació central la tasca de dirigir-nos als milers d’estudiants que surten al carrer per intentar així involucrar-los en les tasques de difusió i extensió, la majoria d’assemblees contra Bolonya es preocupen més de concentrar-se en reunions d’eternes comissions per a preparar vistoses i mediàtiques accions, que són les que acaparen l’atenció dels activistes antiBolonya durant les mobilitzacions.
D’altra banda, aquesta política ‘avantguardista’ està tenint una perillosa deriva en els últims mesos, ja que a més cada cop més sectors del moviment contra Bolonya (com tristament ha reflectit la Trobada estatal de Burgos) treuen la conclusió que “ja som els que som”, que “ara del que es tracta és de radicalitzar el moviment” i que la batalla per paralitzar Bolonya es basa en un enfrontament directe entre els actuals activistes antiBolonya i les autoritats. En aquest sentit, inclús es planteja com a estratègia la confrontació directa per buscar l’efecte mediàtic i la solidaritat que provoca la repressió policial, com a camí cap a l’extensió del moviment i el triomf de la lluita. Aquesta sortida profundament equivocada condueix irremediablement a l’aïllament dels activistes antiBolonya respecte de la immensa majoria dels estudiants i, per tant, ens separa del camí que podria portar-nos a la paralització de Bolonya.
Propostes per al moviment contra Bolonya
No pretenem ser derrotistes, però sí volem insistir en què és imprescindible corregir els errors que ens han impedit un cop i un altre –principalment en els punts de màxim ascens dels últims cursos- aconseguir que es mobilitzi la majoria dels estudiants. En aquest sentit, des de l’assemblea d’estudiants de l’IES Ferran Casablancas, amb l’objectiu d’involucrar a la majoria dels estudiants en la lluita contra la privatització de la universitat, proposem que TOTES les activitats organitzades des de les assemblees contra Bolonya vagin encaminades en primer lloc a explicar, explicar i explicar els continguts de la profunda transformació que esta patint la universitat pública, al mateix temps que ens assegurem que totes les decisions importants de cara a les convocatòries es vagin prenent per la majoria dels estudiants.
En relació a les Trobades i Coordinadores, davant d’una sèrie d’irregularitats que hem percebut, pensem que és necessari fixar almenys dos criteris bàsics:
Les assemblees contra Bolonya han de discutir prèviament els punts i les propostes que s’hagin presentat i, amb les posicions que es decideixin, han d’enviar un número concret de representats a les Coordinadores o Trobades.
Les decisions en les Coordinadores i Trobades s’han de prendre de forma democràtica mitjançant votació, tenint cada assemblea contra Bolonya un únic vot. Els representants que assisteixin no poden canviar les posicions de les seves respectives assemblees, pel que s’hauran de limitar a exposar les seves propostes, a participar de les comissions de treball i a ajustar els detalls de les decisions finals que es vagin prenent per majoria, sempre que no suposi una gran contradicció amb les seves corresponents assemblees.